Els fets que dimarts passat va relatar Enric
Alcover, davant els guàrdies civils i els policies nacionals que custodiaven
les portes de la Delegació
de Govern, són certs. Ho sabem perquè ja són massa els indicadors, les
referències que ens arriben, que ens fan desconfiar de les versions oficials
contraposades. A més, el posat de n’Enric en el moment de relatar els fets,
resultat de la mitjana que surt de sumar i dividir la por, el coratge i la indignació
que l’embargaven en aquell moment, era tota una demostració natural d’afectacions
emotives. El problema que tenim no és que a n’Enric no el creguin, ja està clar
que tothom sap que diu la veritat, el problema és que no tenim les eines, el
poder polític, que haurien de permetre castigar els culpables de les agressions
que va patir. Del sistema judicial en general, ningú que sigui víctima del
poder establert no en pot esperar gaire cosa de profit; nosaltres, que som
víctimes encara més propiciatòries, encara menys. Quan dic nosaltres vull dir
les persones que aspiram, ni que sigui humilment i amb senzillesa, a poder
utilitzar amb normalitat la nostra llengua mallorquina; talment com ho fan les
persones que tenen per llengua materna la llengua castellana, o els anglesos i
els alemanys perquè a Mallorca fins i tot aquests poden utilitzar amb més
normalitat la seva llengua que nosaltres. De la policia tampoc no en podem
esperar gaire cosa, no perquè tots siguin iguals, sinó perquè ni ha tants, que
ens són hostils si ens hi adreçam en la nostra llengua, que atrevir-s’hi
comporta fer messions amb excessiu risc, com el que comportaria jugar a la
ruleta russa.
Aquesta nova infàmia també demostra que el nou delegat
del govern espanyol ha començat ben aviat a fer el ridícul, com el que feia el
seu predecessor, en Ramón Socias. Això els passa per aspirar a càrrecs polítics
que no garanteixen la integritat moral de les persones. La policia que tenen en
règim de subordinació, més fictícia que definida, no els fa ni punyeter cas i
un Estat on los cuerpos y fuerzas de
seguridad van a lloure és un Estat feixista, tant si al senyor Bauzá li
agrada com si li desplau. No tenim proves que ens puguin fer dir si és ver que
el senyor José Maria Rodríguez dóna instruccions perquè la policia atupi les
persones que volen parlar el mallorquí -s’ha de ser molt curt de gambals per
creure que n’Enric va parlar la modalitat barcelonina de la llengua catalana
que és la modalitat que els posa més nerviosos-; certament no ho podem demostrar,
ara bé, sí que sabem que, o fa el colló per por que no el creguin o és que
simplement els guàrdies no l’escolten. El resultat és el mateix.
Repetiré una cosa que ja s’ha dit perquè convé que
ens ho gravem a la mollera, més que res per fugir del risc que comportaria
oblidar-ho. El fet infame en qüestió és una demostració més del fracàs
estrepitós que va suposar la transició democràtica espanyola; fins a tal
extrem, han fracassat, que els que s’anomenen los demócratas ja han hagut de modificar, a marxes forçades, la
seva sagrada Constitució per adaptar-la a les “noves circumstàncies” que, com
tothom sap, ens són més desfavorables que mai.
Finalment, vull donar les gràcies a n’Enric Alcover,
perquè si no hagués estat pel seu coratge, molts de mallorquins no sabríem fins a quin extrem aquells que diuen que
defensen les nostres modalitats lingüístiques menteixen, les converteixen en
pura propaganda.
Jaume Vicens
(Calvià)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada