AMIPA de Calvià

L’agressió feixista -tots els complements de l’atac perpetrat el passat cap de setmana duen l’empremta d’aquest sistema polític- que han patit els locals de l’AMIPA de l’escola de Ses Quarterades de Calvià, m’ha fet pensar en la valuosa aportació que ha fet aquesta associació de mares i pares quan, de manera decidida, ha defensat el projecte lingüístic de l’escola. En un municipi que demogràficament parlant és una amalgama de cultures i llengües; en un municipi en què, finalment, s’ha aconseguit el bipartidisme institucional al qual aspira el nacionalisme espanyol; en un municipi en el qual els dos partits amb presència a la institució municipal miren amb displicència la normalització de la llengua catalana, l’AMIPA, en canvi, ha tengut la valentia de defensar l’ús escolar -regularitzar el català més enllà d’altres iniciatives merament voluntaristes que han fet altres entitats- d’una llengua que pateix els intents d’extermini a força de minoritzar progressivament els àmbits del seu ús. Enhorabona i coratge.

El nacionalisme espanyol no té manies, sigui quina sigui la tàctica circumstancial de la qual fa ús segons el moment. Les darreres resolucions del tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la presència del català a les escoles i qüestionant l’ús preeminent de la llengua catalana a l’ajuntament de Barcelona, demostra que en temes d’identitat ells sí que no tenen por a provocar el xoc de trens, contràriament als coneguts pusil·lànimes de casa nostra que, insolidaris amb les societats que pateixen les conseqüències de l’espoli econòmic, intenten evitar el conflicte fiscal. Als nacionalistes espanyols que s’autoanomenen demòcrates, l’estat plurinacional els incomoda i consideren la diversitat lingüística un risc que no han de córrer, encara que sigui a costa d’exterminar els drets més bàsics de milions de persones. No és que de cop i volta les regles del joc hagin canviat, perquè a hores d’ara ja sabem que la transició democràtica va ser un bluf, el que passa ara és que han fet explícita, i sense manies, la cruor d’una contesa que fins fa poc, tot just fins que el seu tribunal constitucional es va carregar l’Estatut que va aprovar el parlament de Catalunya, havien intentat que fos merament tàcita. Ara han plasmat el conflicte perquè intenten esbrinar fins on arriba el consentiment de la societat civil. El procés de l’ofensiva s’ha precipitat i encara sort que la ciutadania reacciona perquè el desànim, en haver de fer front a les adversitats del moment, comportaria el fracàs social, l’enderrocament dels fonaments de la democràcia amb garanties i el desinflament de les aspiracions a la sobirania de la llibertat. Només aquells que planten cara  -a través d’accions ben explícites- a l’ofensiva dels reaccionaris, la punta de llança dels quals sempre han estat els feixistes, donen forma diàfana, a poc a poc i amb pas ferm, al que en un futur podria ser, perquè de moment no és més que l’esborrany d’un assaig programàtic, l’esclat de la democràcia real.

Jaume Vicens